El costat més japonès de la ratafia catalana

Entrevista a Megumi Tamagawa, una japonesa, antropòloga i sociòloga, resident a Barcelona que ha fet ratafia per primera vegada en ple confinament.

“Els catalans i els japonesos tenim la mateixa sensibilitat vers la natura” 

Nascuda l’any 1977 al barri de Kita (Tòquio, Japó), als 16 anys la Megumi Tamagawa es va traslladar a Kichijoji, prop de Mitaka i on hi ha el Museu Ghibli. Ara fa 14 anys,  va deixar el Japó per instal·lar-se, primer a Lleó, i al cap de 2 anys a Barcelona.

Persona curiosa i inquieta, sempre li han interessant molt els idiomes. De fet, parla un català perfecte, malgrat haver-lo estudiat molt poc, i també parla anglès, castellà i algunes paraules en asturià.  La primera vegada que va sentir parlar de la ratafia va ser l’estiu de fa 2 anys, quan el MHP Quim Torra va regalar una ampolla de la Ratafia Corriols al president espanyol, Pedro Sánchez. Aprofitant que, aleshores, participava amb una parella lingüística al Programa de Voluntaris per la Llengua, va preguntar què era i com es feia. Aquí va començar el seu viatge ratafiaire cap a les profunditats de la tradició catalana.

Què porta a una japonesa a acabar xinxollant ratafia?

El meu interès per la ratafia no és professional, té a veure amb la meva curiositat. Jo he estudiat antropologia i sociologia i en general m’interessa el fet de poder aprendre la cultura i la tradició del lloc on visc, conèixer les plantes i paraules noves com xinxollar. La cultura i els idiomes són elements molt enriquidors per a la persona.

I vas fer una immersió completa…

Vaig tastar la ratafia i vaig començar a buscar informació sobre la tradició de preparar-ne. Em va cridar molt l’atenció el seu color fosc i la textura tant espessa. I en veure la recepta, vaig veure clar que a la gran ciutat no em seria fàcil trobar els ingredients. Aquest any, buscant informació sobre herbes medicinals vaig trobar la informació del taller online de ratafia de la Confraria de la Ratafia i la Sobirana i m’hi vaig apuntar. El dia abans em va arribar tot el material, i no sabia ni què anava a fer ni què havia de fer. 

I com va anar el taller, devies pensar que els catalans estem una mica sonats…

Va ser una mica complicat però va ser un taller molt enriquidor i interessant. Em va agradar veure persones d’entitats com la Confraria de la Ratafia i la Cooperativa La Sobirana, tan apassionats, joves, i amb un fort compromís i vincle amb la tradició, les persones i el territori. Em va sorprendre que es fessin tallers online i que la majoria de les participants fossin dones. A més, els homes tenien més interès per l’alcohol i. en canvi,  a les dones els interessava més el món de les herbes. Em va impressionar quan una dona participant al taller es va emocionar recordant la seva àvia preparava ratafia, perquè ella mai n’havia fet i, finalment,  aquell dia en va poder fer. 

Així doncs, recomanaries els tallers de ratafia a tothom que vulgui conèixer una mica més Catalunya?

Penso que podria ser una activitat molt interessant per oferir als voluntaris VxL (Voluntaris per la llengua) que participen en parelles lingüístiques, ja que et permet aprendre i practicar el català i alhora la tradició i cultura catalana. 

I la ratafia com ha sortit?  

Vaig fer dues ratafies. Al taller em van dir que, a l’hora de fer la ratafia, es posa el teu paisatge dins l’ampolla i això em va fer dubtar una mica: si jo soc del Japó i visc a Barcelona (que no té gaire a veure amb el bosc) com ho faré? Després de donar-li unes voltes vaig  trobar la solució; vaig fer dues ratafies. A la primera  li vaig voler donar un aire japonès posant-hi yuzu (un cítric japonès) i la segona la vaig fer molt catalana, amb tots els ingredients d’aquí.  A la japonesa hi he posat poc anís estrellat perquè a la cuina japonesa no s’utilitza tant i el relaciono més amb el menjar xinès…

Ara em diràs que cuines amb ratafia també?

Doncs si! Faig una barreja de salsa de soja i ratafia casolana. Vindria a ser com una (salsa) teriyaki a la catalana. Porta salsa de soja, i enlloc de sake i sucre, hi poso la ratafia. M’agrada molt fer-la servir quan cuino secret de porc o salmó.

Al Japó com us ho feu per viure sense ratafia?

La ratafia també em desperta una mica de nostàlgia ja que al Japó hi ha un remei casolà anomenat “Youmeishu” que em recorda a la ratafia;  és de color marró fosc, fet amb moltes herbes medicinals però alcohol de 14 graus. El fet curiós és que l’empresa que el fabrica i el comercialitza també fa un licor d’herbes anomenat “Megumi” que en japonès significa “beneït per la naturalesa”. Aquest licor porta 13 tipus d’herbes i fruits com albercoc, canyella, cardamom, clau, gingebre, longan, baies de goji, etc

Segurament alguna cosa deus trobar a faltar més del Japó, no?

Aquí  trobo a faltar diverses plantes asiàtiques, com el “shiso”, que s’utilitza pel sashimi i el sushi. És una planta aromàtica, no molt agradable perquè té un pèls que molesten una mica, semblant a l’ortiga verda.. També trobo a faltar el “yuzu”,  un cítric molt estès a l’Àsia, i que s’utilitza molt en la cuina japonesa; sembla bergamota i tolera molt el clima fred.  

Alguna cosa tindrem en comú catalans i japonesos?

De romaní i de farigola també n’hi ha al Japó i es fa servir per cuinar i fer fer-ne infusions, igual que aquí. Altres les plantes que m’agraden molt d’aquí són el fonoll i la til·la. Al Japó apreciem molt la flor del cirerer, i ara sento tristesa perquè fa temps que no puc anar-hi a l’època que floreixen.

Però a Catalunya he descobert l’ametller. És un arbre impressionant, molt bonic, amb una flor més preciosa que la del cirerer. M’agrada el contrast del tronc fosc i les flors blanques. Quan vaig llegir uns poemes de Miquel Martí i Pol i el Sonet de la flor de l’Ametller em vaig sorprendre molt de trobar la mateixa sensibilitat que tenim els i les japoneses amb els canvis de les estacions i el sensor per observar i apreciar la natura. Tenim la mateixa sensibilitat vers la natura; per observar i llegir els canvis de les estacions i el vincle amb el medi que ens envolta. Segurament és perquè Catalunya té un microclima i molta varietat a la natura. 

Foto: Josep Gordi

I d’on et ve  aquesta afició per les plantes?

Per influència dels meus pares m’agraden molt les plantes, en tinc el balcó ple. M’agrada fer cosmètica, tintures, amb herbes (sabó, cremes per la cara i el cos…) i olis essencials. La curiositat pels licors de les plantes em ve de casa també. Als meus pares els agraden les plantes silvestres, més que les ornamentals, i tenen una mica de jardí amb algunes plantes, ja que els agrada molt fer-se infusions. Utilitzen, per exemple, les fulles de caqui en tempura o les de nesprer (origen asiàtic) per fer-ne infusió.  La meva mare fa licor de prunes verdes amb sucre “umeshu”, i ho fa amb whisky de mescla. 

Llàstima que no facin ratafia, ja tindríem una notícia ratafiaire bomba!

No, però sempre que poden, els meus pares van a passejar pels boscos de  la zona del Parc Nacional Chichibu. Aprofiten per anar a buscar aigua per beure i comprar verdures als pagesos. I com que a la zona hi ha moltes nogueres, aprofiten per recollir nous per menjar (també es fan servir per fer tints naturals) i enguany n’han collit de verdes per fer ratafia. Les han deixat macerant en vodka de 45 graus i esperen poder recollir herbes ben aviat per acabar de fer ratafia, seguint la recepta que he après al taller. Això sí, serà una ratafia 100% japonesa!

Qui sap si podrem tenir algun dia una ratafia feta al Japó al Concurs de Ratafies de Santa Coloma de Farners. El que és segur és que, enguany, tindrem la de la Megumi amb aire japonès, sabent que al Japó ja els ha arribat la tradició ratafiaire. 

De fet, ja fa anys que s’hi comercialitzar-se la infusió de Ratafia 1842, de l’empresa Tegust, i les galetes Trias de Santa Coloma de Farners. De moment ja tenim una cosa nova per provar,  i és que serà curiós com queda una mica de “teriyaki català” a sobre les costelles de xai a la brasa.